Soc l’Albert i, igual que la Rosy va fer fa uns dies, avui vull compartir amb tu la meva història de vida i el meu vincle amb Kālida.
L’any 2017, quan encara Kālida no era Kālida com l’entenem ara, vaig aterrar-hi per primer cop. Tot just començava l'activitat en un espai cedit per la Fundació de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. El centre Kālida encara no estava ni en construcció.
Em trobava en ple tractament de quimioteràpia, al mateix Hospital de Sant Pau, per un càncer de pàncrees amb pronòstic greu.
Vaig comunicar a la meva oncòloga la preocupació i l’angoixa que això em generava, sobretot en la meva relació amb familiars i cuidadors. Ella va ser qui em va suggerir que m’apropés a Kālida, on la Sara, psicooncòloga i ara coordinadora de Kālida Sant Pau, em va proposar participar en un grup de suport emocional.
Així vaig començar.
Kālida s’anava posant en marxa i anaven organitzant noves activitats i cursos: “Viure bé amb estrès”, els tallers de nutrició “Menjar sa”, Relaxació, etc.
Jo hi anava participant i adquirint noves eines per gestionar el canvi emocional i físic que suposa patir la malaltia i les conseqüències dels tractaments; i
alhora, recomponent amb energia la vida i la relació amb els amics, familiars i companys,
adaptant-me a aquesta nova situació que et fa canviar com a persona de manera radical.
A mi conèixer Kālida em va fer canviar moltíssim la perspectiva sobre la malaltia.
Ja amb Kālida Sant Pau construït, sempre he pensat que posar disposició de les persones que pateixen càncer
un espai acollidor, que inspira pau,
tan a prop de la fredor del marbre de les sales on reps la atenció clínica, em va ajudar moltíssim.
També, l’atenció de l’equip assistencial i dels voluntaris que amb una delicadesa extrema t’acompanyen en els teus dols, van fer que
la meva vida millorés de manera substancial.
És tant el que m’ha aportat Kālida durant el meu procés vital, que sempre he tingut clar que volia col·laborar-hi econòmicament.
Tanmateix, per la situació personal, laboral o un llarg etcètera de motius tot sovint no és possible. Era el que em passava a mi llavors.
El retorn personal que sento fent les meves petites aportacions, sabent que fan que moltes persones puguin ser acompanyades gratuïtament quan ho necessiten, em fa sentir partícip d’aquesta comunitat.
Ja per acabar, vull parlar-te del meu amic Alberto, resident a Mèxic, que per desgràcia va perdre pel càncer pare i mare. Ell sempre em diu “qué bueno que ustedes tengan esa posibilidad –en referència a Kālida -. En nuestro país no disponemos de nada parecido y sin dudar aparte de la clínica, el cuidado físico y mental ayudan muchísimo a sobrellevar la enfermedad”.
Això em fa pensar en la sort que tenim, les persones en procés oncològic, de tenir un espai com Kālida que ens “salva” en tants moments, sobretot emocionalment.
Gràcies per dedicar uns minuts del teu dia a llegir-me.
Una forta abraçada,
Albert.
PD: Si no vas llegir la història que la Rosy et va enviar fa uns dies, pots recuperar-la aquí.
PD1: Si ja has fet el teu donatiu: Moltes gràcies. Si no, encara hi ets a temps. En tots els casos, a partir de dijous podràs seguir llegint les històries de la Glòria, de la Càndida i de l’equip assistencial de Kālida. T’animo a conèixer-les, també.
